No temps, un estudi dels temps amb atenció completa. 

 

 

Penso en el temps com si fossin masses, canvien de vegades mentre es mouen, de vegades també mentre estan parades.

 

Passat i futur entre línia i línia, un present que no existeix perdut enmig d’un període de temps, molts presents que ja no existeixen, presents que deixen rastre, empremta, però presents que deixen de ser, gravats en la memòria, com un dia rere un altre dia, el temps avança, canvia, mai es para. St. Agustí d’Hipona en les Confessions XI diu: “El passat és allò que recordem; el futur, allò que esperem; el present, allò al que prestem atenció. Passat, futur i present apareixen, doncs, com a memòria, espera i atenció.”

 

La realització d’aquestes obres em porta a prendre consciència del transcurs del temps, de com l’ocupo i de què en resta. Aleshores, observo les pròpies obres i en sóc l’espectador. Aquestes geografies que són el rastre d’un passat, representen, és a dir tornen a fer present allò succeït. La percepció de l’espectador, la transmissió que es produeix és necessàriament en present. Entenem que l'obra és producte de la successió de presents, que les accions en el temps configuren espais i que a la fi, l’obra neix de la voluntat de l’autor de que així sigui. De la suma de petites línies que parlen del temps, en resulta un espai intervingut, modificat, i es comprèn el lligam espai-temps com quelcom que possibilita la percepció humana de la pròpia existència.

 

Des d’una perspectiva allunyada, la visió d’una transformació constant és percebuda com a continuïtat, desapareix la sensació de temporalitat i es percep un flux continu. L’atenció completa és l’únic moment en el qual el temps desapareix, és l’experiència que tenim quan estem plenament absorts en quelcom, per exemple en l’exercici del dibuix, en aquest moment t'adones que un seguit d’accions en present, acaben sent un ser. La relació espai temps resta palesa quan la suma de presents configura espais.

 

Una línia, dues línies, tres línies, quatre línies, cinc línies, totes parlen entre elles, com les persones quan es troben, caminen juntes durant un espai de temps i es separen, s’acomiaden, però romanen juntes per sempre en el dibuix. Una passa que faré, una passa que ja he fet. Una pèrdua d’un moment passat, una pèrdua d’un temps que no puc recuperar. Molts moments futurs que perdré i no podré recuperar. Un temps que passa, transcorre irremeiablement, irreversible, incessant, sense poder fer res per modificar-lo, tan sols es pot sentir i prendre’n consciència.

 

En el meu treball, cada darrera acció determina un nou moviment, d’aquí esdevé el canvi i la transformació continuada implícits en la naturalesa de la matèria.

 

Observo amb interès el llenguatge específic que designa allò temporal: ara, després, avanç, ja, simultàniament, tard, ahir, demà, aviat, ràpid, lent, me’n adono que aquests conceptes, posen en relació coses. En els dibuixos també s’estableixen relacions de proximitat, diferència, direcció, ... entre les línies, que més tard formen un magma heterogeni que determina una mena de geografia.

 

Quan dibuixo, penso, notes que passen, com la música en el temps, transcorre mitjançant les notes i els silencis, elles també parlen mentre passa el temps.

 

Igual que en un diari, les pagines equivalen a les làmines, aquestes fan d’ objectes captans de fragments temporals, com fragments de memòria.

 

El primer dels punts d’una petita línia, és ja el final d’un moviment a l’aire, que aterra damunt del paper on llisca fins a la seva mort… encara que el moviment continua.

 

El gest és més gran, comprèn més que la pròpia línia, ella tan sols és una part d’una acció molt més gran, així com el rastre d’una petjada no és un pas. La línia és a les hores una espurna materialitzada d’un recorregut molt més extens, completament extens, perquè des que la vida comença el moviment no es deté.

 

L’aglomeració de línies permet, una visió més amplia del seguit d’accions. La unió d’instants-accions, configuren una massa, un teixit que engloba una suma de presents. La línia sorgida de l'acció conscient deté el temps, sol queda l'aquí i l'ara, el ser.

 

L’estructura resultant permet visualitzar una espècie de mapa mental de la pròpia percepció temporal d’un moment determinat.

 

La qualitat de la naturalesa i per tant de la matèria és impermanent, la seva essència és la mutabilitat, doncs està sempre activa, en moviment, en constant canvi, mai s’atura. La impossibilitat de detenir la realitat impedeix la comprensió completa de la mateixa, doncs, tot es mou constantment.

L'obra de creació és acció realitzada amb atenció, és íntegrament resposta al present i és per tant fruit d’una acció plena. Integrar el fet artístic com a forma de vida implica tenir la voluntat, la ferma decisió d’emprendre un seguit d’accions.